Enviat per: SRC | 15 Abril 2008

La sostenibilització curricular: un repte i una oportunitat

xarxa de recerca La sostenibilització curricular: un repte i una oportunitat

Arnau Urgell

La Xarxa de Recerca en Educació per a la Sostenibilitat, fòrum que reuneix una cinquantena de grups de recerca, empreses, administracions i entitats, va organitzar una jornada sobre la sostenibilitat en la reforma dels plans d’estudi. La sostenibilització curricular pren especial importància en un moment en plena implementació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) -conegut com a Procés de Bolonya- pel qual s’han de reformar tots els plans d’estudi. Els canvis també afectaran les denominacions, per exemple, les ‘carreres’ a partir d’ara s’anomenaran ‘graus’.
La importància d’aquest procés es va constatar amb la presència de dos càrrecs de la Generalitat. Per una banda Blanca Palmada, comissionada d’Universitats així com Frederic Ximeno, director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Ximeno que va destacar la importància de la tasca de la Xarxa en aglutinar els diversos agents implicats en l’educació i la sostenibilitat també es va referir al fet que a Catalunya, a diferència d’altres països, s’ha inclòs en el Pla d’acció per a la mitigació del canvi climàtic l’educació i la sensibilització com a pilar fonamental.
Anna Maria Geli, rectora de la Universitat de Girona i presidenta del Grupo de Calidad Ambiental y Desarrollo Sostenible de la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas (CRUE) assenyala que allò important de jornades com l’organitzada per la Xarxa és ‘fer coincidir les persones que hem impulsat des de la base la sostenibilització curricular amb aquells càrrecs amb responsabilitat i competències en l’ordenació acadèmica’.
‘L’oportunitat’ de l’EEES
La Declaració de Bolonya de 1999 és el principal document de referència en el procés cap a un Espai europeu d’educació superior. En aquesta Declaració s’expliciten els objectius de la integració de l’educació universitària que passen especialment per un ‘increment de la competitivitat i la capacitat d’atracció a nivell internacional’ i per l’adopció d’un sistema de titulacions fàcilment comparable que afavoreixi la mobilitat d’estudiants i professors.
Aquest procés -no exempt de crítiques per part de sectors estudiantils i del professorat- suposa una oportunitat per a la introducció de la sostenibilitat en els plans d’estudi. I és que en els propers anys s’han de reformular tots els plans d’estudi. ‘Es tracta de molta feina però al mateix temps un moment clau per a l’ambientalització de les carreres’ recorda la comissionada Blanca Palmada. Així mateix afegeix que els criteris per a la reforma dels graus -aprovats pel Consell Interuniversitari de Catalunya- inclouen l’assoliment de competències transversals entre les quals en destaca la sosteniblitat.
Aquesta reforma suposarà segons Geli una empenta en l’aspecte més endarrerit de l’ambientalització de la universitat. I és que des dels anys 90 els plans que han tirat endavant les universitats catalanes han prioritat la gestió ambiental -compra verda, estalvi energètic, mobilitat…- i la formació de professorat i personal d’administració i serveis.
Geli afegeix: ‘falta molt per fer i cal que ajudem al professorat universitari en la integració del desenvolupament sostenible en les seves matèries’.
Els principals debats
Els principals debats en la sostenibilització curricular se situen en entendre aquest procés des d’un punt de vista transversal o excepcional, així com definir si el seu impuls ha de ser ‘de baix a dalt’ o a l’inversa.
En general malgrat que la transversalitat és el gran objectiu, molts dels responsables de política acadèmica acaben admetent com a escenari més pragmàtic la creació d’assignatures obligatòries de sostenibilitat. Anna Maria Geli considera que no són ‘dues visions incompatibles’ i que ‘els mòduls temàtics poden ajudar a superar el perill que de tant transversal acabi passant desapercebut’.
Respecte a l’altra qüestió, Màrius Roviralta, rector dela Universitat de Barcelona, considera imprescindible -a banda d’un impuls des de la base- que els equips rectorals assumeixen aquesta visió com a opció estratègica. Aquest fet segons Roviralta ja s’ha donat en universitats com el Massachussetts Institute of Tecnology (MIT) en el qual la sostenibilitat no és només un factor transversal -en la docència, la recerca i la gestió- sinó també una aposta com a institució i un element diferencial de ‘marca’. D’aquesta manera en algunes de les universitats de referència aquesta qüestió s’afegeix als conceptes clàssics: lideratge, tradició o innovació entre altres.
Blanca Palmada també ho percep des del punt de vista del benchmarking. ‘La sostenibilitat també ens donarà imatge, estudiants i recursos; per tant, a banda del seu interès per se ha de ser un exercici continu de seducció’.
L’experiència holandesa
A Holanda ja el 1998 es va crear una comissió nacional per a la introducció de la sostenibilitat en els currículums. És per aquest motiu que la conferència central de la jornada ha estat a càrrec de Dirk-Jan Peet de la Delft University of Tecnology (TUD), centre que també el 1998 va iniciar el procés d’ambientalització dels plans d’estudi amb un pressupost d’1,5 milions d’euros. Peet és professor del departament de Dinàmiques Tecnològiques i Desenvolupament Sostenible i la seva recerca se centra en la introducció de la sostenibilitat en els ensenyaments d’enginyeria.
No es tracta d’una elecció a l’atzar. Jordi Segalàs, coordinador d’Edusost.cat ho explicava: ‘hem volgut portar algú que ens pogués explicar experiències exitoses d’introducció transversal de la sostenibilitat en els currículums universitaris’. ‘No volíem filosofia sinó casos que funcionin’ afegeix.
L’estratègia de la TUD s’ha basat en un minuciós pla d’entrevistes amb el conjunt de professors. Entrevistes que pretenien per una banda conèixer de primera mà les possibilitats d’incorporació de la sostenibilitat en cada assignatura, però, al mateix temps, motivar els professors a participar en grups de treball per discutir i consensuar estratègies. Finalment, per a cada carrera es va redactar un informe en el qual també s’hi van incloure els acords presos -introducció d’un tema o un cas d’estudi- amb els professors de manera individual. Aquest sistema es va tirar endavant després de veure que estratègies més jeràrquiques -intentar formar els professors en sostenibilitat- no resultaven exitoses ja que es percebien com un intrusisme i, tal com afirma Dirk-Jan Peet ‘era molt difícil ensenyar al major especialista en una matèria’. Peet també ha subratllat que en el grau d’enginyeria industrial el procés va provocar que els mateixos professors decidissin ‘reciclar-se’ en qüestions pedagògiques per tal d’assolir una major qualitat en la docència.
La UPC pionera
Després de la intervenció de Peet la taula rodona amb els diversos responsables de política acadèmica de les universitats catalanes ha mostrat la gran distància entre el nostre país i Holanda.
Tanmateix si una universitat està una passa per davant de les altres és la UPC. En aquest sentit el Pla 2015 UPC Sostenible pretén que en aquest horitzó la universitat esdevingui un referent en en el desenvolupament tecnològic sostenible. Tal com afirma Miquel Barceló, comissionat per al Desenvolupament Sostenible de la UPC, ‘el nostre objectiu és que el 2015 tots els titulats de la UPC apliquin criteris de sostenibilitat en la seva activitat professional i en el seu àmbit d’influència’.
Respecte a l’ambientalització curricular la proposta de la UPC es basa en un mòdul obligatori d’introducció a la sostenibilitat, un mòdul pràctic a cursar durant el grau i una integració mínima de totes les activitats de síntesi, especialment en el projecte de fi de carrera.
Per la seva banda, Josep Lladós, vicerector de Professorat i Ordenació Acadèmica de la UOC ha explicat la paradoxa que ha suposat per aquesta universitat a distància pensar que la sostenibilitat ja seria un valor inherent tot i que després que la realitat ho hagi desmentit. Lladós recorda que en un principi tots els materials eren exclusivament digitals però que la gran demanda dels alumnes van obligar a realitzar-ne una edició impresa.
La UOC en el procés d’acreditació dels nous graus ha introduït els denominats ‘punts verds’ és a dir, assignatures on relacionen la temàtica de la carrera amb el medi ambient i la sostenibilitat (dret ambiental, gestió ambiental, educació per a la sostenibilitat, anàlisi econòmica del medi ambient…) i de cara al 2009 es preveu presentar a acreditació un itinerari en turisme i desenvolupament sostenible en el marc del grau de turisme.
El cas de la UB l’aposta és molt similar a la universitat a distància ja que es preveu la creació d’un mòdul obligatori que relacioni la temàtica del grau (dret, economia, ciències polítiques…) amb el medi ambient i sostenibilitat. Es tracta segons la representant de l’equip rectoral de l’UB d’una alternativa ‘possibilista i pragmàtica’.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: